mialan's blog

Just un altre blog de Blogs de la Universitat de València

18
gen.
2010

una entrevisteta a fuster, per a saber-ne més…

by mialan

El principal tret del meu caràcter?
— No hi he pensat mai. Els qui em coneixen, però, diuen que la tenacitat. Potser.
La qualitat que prefereixo en un home?
— Que sigui intel·ligent. Sobretot si ha de ser enemic meu.
La qualitat que prefereixo en una dona?
— Totes.
Allò que més estimo en els amics?
— Que siguin, precisament, amics meus.
El meu principal defecte?
—La meva principal virtut: una mica de malícia sistemàtica.
La meva ocupació preferida?
— Llegir. O llegir i escriure. És a dir, el meu ofici.
El meu somni de benestar?
— No haver de treballar per a guanyar-me la vida.
Quina fóra la meva pitjor desgràcia?
— Qualsevol desgràcia. Però, en particular, una desgràcia que m’impedís de fer la meva feina habitual.[…]
Els meus autors preferits en prosa?
— Indígenes actuals: Pla i Espriu. Forasters: Montaigne, F. M. Arouet, Bertrand Russell, i gent de la mateixa corda.
Els poetes preferits?
— Jacques Prévert, Neruda, Brassens. Qualsevol que digui alguna cosa.
Els herois de ficció?
— M’emprenyen, els herois. Encara que siguin de ficció.
Les meves heroïnes de ficció favorites?
— La d’una novel·la meva que potser mai no escriuré.[…]
Els meus herois de la vida real?
— Entenent ara per “heroi” aquell que se sacrifica per una causa, una convicció o una persona, els meus “herois” serien els qui se sacrifiquen per allò per què jo em sacrificaria, si en fos capaç.

(Lluís Permanyer: “Joan Fuster”, dins 43 respostes catalanes al qüestionari Proust. Barcelona: Aymà, 1967, p. 199

18
gen.
2010

Joan fuster…

by mialan

Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) és assagista, historiador, crític literari i poeta.

Intel·lectual autodidacte amb projecció històrica, es compromet amb el seu país i el seu temps. De la seva obra, prolífica i variada de temes, en destaca, per la seva transcendència, l’assaig polític Nosaltres els valencians (1962), premi Lletra d’Or 1963, que és un revulsiu en la societat valenciana del moment. Estudia l’obra d’Ausiàs March, de sant Vicent Ferrer, de Salvador Espriu i de Josep Pla, entre altres.

També basteix una teoria coherent i documentada de la història dels Països Catalans. És distingit, entre altres guardons, amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1975) i amb la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1983). A títol pòstum, el Consell de la Generalitat Valenciana li concedeix l’Alta Distinció al Mèrit Cultural.

Va ser president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (1987-1991).

18
gen.
2010

el nou valencianisme…

by mialan

No tinc dades per a dir el que vaig a dir. Es tracta d’una impressió fruit de la deducció a partir de l’observació.

Us supose coneixedors de l’existència d’un moviment nacionalista caracteritzat per centrar-se exclusivament al territori del País Valencià. No té, entre els seus objectius, perseguir una construcció nacional conjuntament amb Catalunya i Balears, ni tan sols a llarg termini. De fet, solen parlar de “catalans” i “espanyols” com de dos pobles que es troben a la mateixa distància del nostre. Reconeixen, això sí, la unitat de la llengua catalana.

Fan servir el terme “valencianista” per a autodefinir-se. Adjectiu que, tradicionalment, ha estat vinculat al regionalisme espanyolista de dreta i/o d’extrema dreta. I continua estant-ho perquè agrupacions com GAV, Unión Valenciana i Coalición Valenciana segueixen utilitzant el terme. Feu la prova d’escriure al Google “valencianisme” o “valencianista”.

La cosa no és nova, en realitat. Ja fa molts anys, allà pels huitanta, es parlava d’una opció anomenada “tercera via”, bastant minoritària. Trobe que no hi ha massa diferències entre aquells i els “valencianistes” d’ara. Recorde que la tercera via era vista amb estranyesa pel fet de reconèixer la unitat de la llengua i, al mateix temps, obviar els altres territoris on es parla català.

Em fa la impressió -açò que ve ara és el que dic sense dades, com avançava al començament- que aquest nou “valencianisme” està format, bàsicament, per dos grups:

1) Nacionalistes que abans sí defensaven la construcció dels Països Catalans.

2) Ex-votants i ex-simpatitzants del partit regionalista Unión Valenciana. Dins aquesta formació política hi havia un sector que emprava el mot “nacionalisme”, tot i que no reconeixia -almenys no públicament- la unitat de la llengua (L’ex-president de Les Corts i antic membre d’UV Héctor Villalba estava dins aquell sector).

En el cas dels primers, el viatge que han fet em deixa una mica sorprès. En principi, sembla tractar-se d’un canvi d’estratègia: ells mateixos solen al·legar que amb els catalans el nacionalisme no va enlloc, atès que hi ha un anticatalanisme socialment molt estès al País Valencià. Allò d’assumir la realitat, que diuen alguns. Però en realitat no es tracta d’un canvi d’estratègia sinó d’objectiu. Una renúncia definitiva.

Es com si lluites per combatre el racisme i dius: “Mira, els moros no anem a defensar-los perquè així no anem a guanyar-nos el recolzament del poble; estan molt mal mirats! Nosaltres, amb els romanesos, búlgars, sud-americans… Però amb els moros no. No formen part del nostre projecte”.

Quant als ex-regionalistes, el camí que han fet sembla que està relacionat sobretot amb la llengua: han acceptat obertament la unitat del català i l’escriuen de manera bastant correcta en general. També s’ha accentuat el seu regionalisme arribant a convertir-se en nacionalisme independentista. Això sí, conserven un cert odi als catalans. De tant en tant, els ix de l’ànima l’esperit del “no mos fareu catalans!”.

Amb el canvi d’estratègia/d’objectiu del primer grup es pretén, ens diuen, apropar la societat valenciana al projecte nacionalista “valencianista”. De moment, el que s’ha aconseguit ha sigut dividir el nacionalisme al País Valencià. Això sí: els sectors que atorguen prestigi, el món de la cultura, són majoritàriament partidaris d’una construcció conjunta amb Catalunya i Balears, si més no a mig o llarg termini.

17
gen.
2010

una entrevista a Pla…

by mialan

Diuen que vós sou intel·lectual de la classe burgesa.
—Sí, senyor, d’acord. Crec que la burgesia ho ha creat tot a Europa i, a més a més, ha fet que poguéssim menjar. Li sembla poc? La gent hauria de saber més coses de les que sap. La política és l’art d’evitar la guerra civil, ho sabia, oi?

Com veieu el país, ara, vós que heu encunyat aquest mot?
—Malament. Vuitanta empreses de Sabadell han fet suspensió de pagaments. Amb tanta crisi i tanta devaluació, on vol que anem a parar? La gent no té ni idea de la moneda, que és el més important de la vida. Més que la família, els fills o la religió. “El catalán saca pan de las piedras…”, sí, sí…, collonades! El català és tan gandul com els altres. I escrigui el que li diré: Compte! Aquest és un país sanguinari. […] En el que resta de segle no es farà ni un quilòmetre de carrera. Això no ho escrigui, eh? Si veia el dia que arribà Tarradellas! Tothom anava despistadíssim demanant “Què hem de fer?, què hem de fer?”.[…]

Us penediu de no haver-vos casat?
—Això mai! No haver portat fills al món és el millor que he pogut fer. No sé si caldrà que ho posi, això.[…]

Teniu fama de “bon vivant”.
—Vull que el menjar sigui ben fet i senzill. Sóc molt casolà. Tot el que opino d’això està escrit.

Diuen que sou un materialista, i jo diria, més aviat, mecanicista. Les coses us han de quadrar…
—Això són orgues. Jo crec en les coses físiques. Jo, l’ànima, no l’he vista mai…

Diuen que sou un atzarista, que enteneu la vida com la propina d’una aventura biològica, d’un atzar inexorable, l’home com un reguitzell de fatalitats adverses i que per això sou un escèptic, una mica sarcàstic i més moralista del que vós mateix penseu. ¿Què és, de veritat, per a vós, l’home?
—Jo no sóc cap profeta del transcendent. No en sé res, jo…

I la mort?
—No hi penso perquè estic bé de salut. ¿Que hi pensa, vostè? Jo no hi he pensat mai. Tothom té la seva i prou, de mort. Això és.

Ara diu una atzagaiada, en Pla. Els seus poemes, les seves proses, parlen de la mort. Però no vull trencar el fil.[…]

Diuen que vós sou notari del que veieu, que el vostre estil literari és donar una mena de fe biogràfica. Heu dit fins i tot que el vostre estil consisteix a posar darrere cada substantiu l’adjectiu que us sembla més precís, segons el parlar del poble, i que això seria el vostre realisme poètic. Quin és de veritat el vostre estil?
—Jo he procurat escriure un català que sàpiga llegir tothom, que els catalans em puguin entendre bé, vaja. No, no és tan clar que jo hagi entès bé els catalans. La literatura catalana està bastant fotuda, oi?

Què en penseu de la literatura catalana?
—Ah, molt bé —s’empipa, ara—. Cony, ¿però no li ho dic? Ara em vol portar la contrària? S’ha de ser un xic més complex. El que passa és que en aquesta època tot és menyspreat. En la literatura tot depèn de saber descriure un vas […]. Aquest és un país que no sap llegir ni escriure… Perquè ens han trepitjat, diu? Ep! En Franco fou pura conya. La gent ha fet diners, amb ell, i de pressa, que és el que volia. La censura no ha estat res. Que no escrivia l’Espriu? Ara no escriu! I en Fuster? I en Cruzet? Compte amb el que escrigui, eh?, que a mi, l’Espriu m’agrada molt, encara que sigui intraduïble. ¿Qui m’agrada més? En Riba, el seu hel·lenisme. No, de jove no en llegeixo cap. Altra feina tinc. Grecs i llatins, llegeixo. A la Biblioteca de Palafrugell, que hi han posat el meu nom, vaig deixar tots els meus llibres, menys els italians i els de la Fundació Bernat Metge: les traduccions gregues.

Ho diu gasiu i orgullós alhora, això, com si d’aquest tresor no en pogués fer partícip ningú.

Quina és la vostra vida, un dia normal?
—Em llevo molt tard, però llegeixo molt al llit, perquè els vells tenim poca son… M’alço cap a l’hora de dinar o passada. Menjo poquíssim allà a les quatre o a les cinc. Escric i llegeixo, torno al llit i llegeixo fins que surt el sol, a vegades.[…]

Autoanàlisi literària
Que valori jo mateix el volum 32 de l’Obra Completa? Com els altres: no val res… No valen res, però es venen. Deuen agradar. Tenen una enquadernació vermella fantàstica. El vermell és el color més decoratiu. I qui no li agradi que no el compri, cony! Jo escric perquè els altres escriguin. No crec en la immortalitat. ¿L’originalitat, diu vostè? No existeix, ni ha existit mai. Tot és plagi dels altres.

(Lluís Busquets i Grabulosa: “Josep Pla, tira els plans en doina”, dins Plomes catalanes contemporànies. Barcelona: Llibres del Mall, 1980, p. 19-28)

14
gen.
2010

bones bloggers!

by mialan

Ara és demà. No escalfa el foc d’ahir

ni el foc d’avui i haurem de fer foc nou.
Del gran silenci ençà, tot el que es mou
es mou amb voluntat d’esdevenir.
I esdevindrà. Les pedres i el camí
seran el pa i la mar, i el fosc renou
d’ara mateix, el càntic que commou,
l’àmfora nova plena de bon vi.
Ara és demà. Que ploguin noves veus
pel vespre tèrbol, que revinguin deus
desficioses d’amarar l’eixut.
Tot serà poc, i l’heura i la paret
proclamaran conjuntament el dret
de vulnerar la nova plenitud.

Miquel Martí i Pol

A vegades la mort arriba de manera sorprenent; a vegades no ens és ni tan sols propera; tots tenim una rutina; sempre escoltem les mateixes coses, coses que ens ocorren als nostres voltants; i expressem amb els mateixos sentiments.Cadascú fa el seu viatge a terrenys no compartits; i s’allotja en l’habitació de ningú i demana una conferència telefònica gratuïta amb les seves històries particulars, per sentirse millor.
I ens en tornem a la feina, a les 8 hores diàries, o a l’escola…. tot es igual.
I demà haurem malaguanyat un altre dia.
Un dia menys. ara és demà, el avui, s’ ha d aprofitar, per demà guanyar un dia més demà.